No fa gaires dies, l'escolta fugaç d'una notícia em féu pensar que havia mort Bret Blevins, un dibuixant a qui m'estime des de xiquet per la lectura dels seus The New Mutants, juntament amb Louise Simonson com a guionista (aproximadament, entre els números 55 i 83 de la capçalera editada per Marvel Comics, 1987-1989). Una etapa no particularment brillant però sí ben feta, que no és poc. No és material per a reedicions (per bé que l'etiqueta de clàssic mereixedor de noves visites s'aplica, força nostàlgicament, de manera indiscriminada en el gènere superheroic), però sí, hi insistisc, una etapa sòlida, amb personatges ben construïts i trames ben resoltes. Almenys, no cal dir-ho, fins que la realitat s'estroncà amb Liefeld i companyia...
Quan els superherois de Marvel es comportaven amb versemblança
Per uns quants segons, vaig sentir vertigen. M'enganyava, però: qui havia mort era un altre, era Brett Ewins. I, novament, la remembrança i el vertigen: una vesprada d'estiu que no acabe de localitzar temporalment, però que degué ser vora els anys 1991 o 1992, una vesprada en què em vaig endinsar en el món distòpic que Ewins, juntament amb Peter Milligan (una debilitat personal, generalment), oferien en la minisèrie Skreemer (6 números, DC Comics, 1989). Segurament, no disposava més que d'una part de la història i, si he de ser sincer, lectures posteriors m'han deixat un tant fred, però encara rememore l'experiència com a impacte primerenc de lectura d'un còmic adult o que, en tot cas, pretenia ser-ho traspassant els màrgens convencionals de les dues grans editorials dels EUA. El que això anava a suposar, amb el pas dels anys, en el meu trajecte com a aficionat i estudiós (de veres?) del mitjà serà matèria d'algunes altres entrades, tard o d'hora.
Còctel de gàngsters i existencialisme, amb una forta dosi de reflexió sobre el sentit de l'amistat i la responsabilitat de les accions que triem fer
Açò no és una ressenya, que deixe per a un altre dia si torne a llegir l'obra. Açò és un tros de temps que creia perdut i que ara he sabut que no, que encara el tenia a dins i que, a la fi, he fet meu per sempre. Descanse en pau, senyor Ewins (1955-2015).