dilluns, 23 de febrer del 2015

Caldria cavar molt fondo perquè la vostra ignomínia no fera pudor

El meu benvolgut company de faena Hèctor Càmara, martell savi i ponderat, escriu aquesta tirallonga en el seu mur de Facebook: "Hui Rita Barberà ha donat un testimoni incontestable de la necessitat d'estudiar valencià. Gràcies, Rita, la teua ridícula incompetència serveix d'exemple i esperó als nostres estudiants."

No vull afegir-hi ni una coma.


Miserable! (no, ara mateix no tinc ganes d'anàlisis fredes)


diumenge, 22 de febrer del 2015

Màscares?

Divagant, un diumenge de vesprada, sobre el significat de la docència i sobre el rol del professor quan és a la tarima i contempla els alumnes al davant: em mostre tal com sóc o fingisc? Ni pruna: no pretenc no ser jo, però alguna cosa em bull dins quan puge a la fusta i el ritual em fa alliberar la llengua, la gestualitat i, per damunt de tot, el sentit del rídicul. Eixe sóc jo? O sóc l'altre? I si sóc tots els altres? Duc màscara, trobe, però no sé quina. 


Tampoc és això, però Poitier sempre val una imatge

I ells? No m'atrevisc a respondre-hi: la veritat em fa por. Hi hauré de posar solució i afrontar-ho, però. Quan? Potser el pròxim diumenge, 24h abans d'accionar novament el tiovivo de la docència setmanal (sí, un mot no normatiu, però què hi voleu: m'agrada més que cavallets i em permet el diletantisme de recordar la capçalera de còmic). O potser no, potser mai. Xe, apague el cervell per hui....   

Mort d'un historietista: l'ai al cor en primera instància i, també, en definitiva

No fa gaires dies, l'escolta fugaç d'una notícia em féu pensar que havia mort Bret Blevins, un dibuixant a qui m'estime des de xiquet per la lectura dels seus The New Mutants, juntament amb Louise Simonson com a guionista (aproximadament, entre els números 55 i 83 de la capçalera editada per Marvel Comics, 1987-1989). Una etapa no particularment brillant però sí ben feta, que no és poc. No és material per a reedicions (per bé que l'etiqueta de clàssic mereixedor de noves visites s'aplica, força nostàlgicament, de manera indiscriminada en el gènere superheroic), però sí, hi insistisc, una etapa sòlida, amb personatges ben construïts i trames ben resoltes. Almenys, no cal dir-ho, fins que la realitat s'estroncà amb Liefeld i companyia...

Quan els superherois de Marvel es comportaven amb versemblança

Per uns quants segons, vaig sentir vertigen. M'enganyava, però: qui havia mort era un altre, era Brett Ewins. I, novament, la remembrança i el vertigen: una vesprada d'estiu que no acabe de localitzar temporalment, però que degué ser vora els anys 1991 o 1992, una vesprada en què em vaig endinsar en el món distòpic que Ewins, juntament amb Peter Milligan (una debilitat personal, generalment), oferien en la minisèrie Skreemer (6 números, DC Comics, 1989). Segurament, no disposava més que d'una part de la història i, si he de ser sincer, lectures posteriors m'han deixat un tant fred, però encara rememore l'experiència com a impacte primerenc de lectura d'un còmic adult o que, en tot cas, pretenia ser-ho traspassant els màrgens convencionals de les dues grans editorials dels EUA. El que això anava a suposar, amb el pas dels anys, en el meu trajecte com a aficionat i estudiós (de veres?) del mitjà serà matèria d'algunes altres entrades, tard o d'hora. 

   
Còctel de gàngsters i existencialisme, amb una forta dosi de reflexió sobre el sentit de l'amistat i la responsabilitat de les accions que triem fer

Açò no és una ressenya, que deixe per a un altre dia si torne a llegir l'obra. Açò és un tros de temps que creia perdut i que ara he sabut que no, que encara el tenia a dins i que, a la fi, he fet meu per sempre. Descanse en pau, senyor Ewins (1955-2015).  

Oh, benvinguts! Passeu, passeu!

Benvinguts aquells qui passeu per ací i que no teniu por de deixar-hi el temps que ens arrapa els ulls i les mans. 

Sense més protocol, anuncie el naixement d'aquest blog heterogeni i dispers per voluntat pròpia. No se cenyirà ben bé a cap temàtica ni a cap tipologia d'entrada, tot i que segurament tendiré a caure en pinzellades ràpides al voltant del còmic, de la literatura, de la llengua o de la música, els meus principals interessos (això pense hui, si més no; demà, qui-sap-lo...). Potser ho faré mitjançant ressenyes o meres evocacions i, molt probablement, també hi esbossaré dubtes docents. No vos ho prengueu al peu de la lletra (no vos prengueu ningú al peu de la lletra!).

Sóc professor de llengua catalana a la Universitat d'Alacant, lector empedreït de tebeos i literatura (més poesia i assaig que novel·la, val a dir) i àvid melòman des de The Beatles a John Coltrane passant per Kraftwerk (la música clàssica, més enllà d'excepcions, és una assignatura pendent: ningú no és perfecte, no?). Tot plegat es reflectirà en el blog perquè aquests temes em fan qui sóc i, plagiant Flaubert (si és certa l'anècdota, cosa que no em preocupa gens ni mica), podríem ben dir que aquest blog sóc jo.

Em pose molt pedant i seriós quan escric, però davant la pantalla estic fent-vos açò...

Fem avant, doncs. A voltes pam a pam, d'altres amb el vent als peus, però fem avant. I...