Divagant, un diumenge de vesprada, sobre el significat de la docència i sobre el rol del professor quan és a la tarima i contempla els alumnes al davant: em mostre tal com sóc o fingisc? Ni pruna: no pretenc no ser jo, però alguna cosa em bull dins quan puge a la fusta i el ritual em fa alliberar la llengua, la gestualitat i, per damunt de tot, el sentit del rídicul. Eixe sóc jo? O sóc l'altre? I si sóc tots els altres? Duc màscara, trobe, però no sé quina.
Tampoc és això, però Poitier sempre val una imatge
I ells? No m'atrevisc a respondre-hi: la veritat em fa por. Hi hauré de posar solució i afrontar-ho, però. Quan? Potser el pròxim diumenge, 24h abans d'accionar novament el tiovivo de la docència setmanal (sí, un mot no normatiu, però què hi voleu: m'agrada més que cavallets i em permet el diletantisme de recordar la capçalera de còmic). O potser no, potser mai. Xe, apague el cervell per hui....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada